Com acostar-me a tu?

Com acostar-me a tu?
Com acostar-me a tu i dir el que no puc dir?
Com acostar-me a tu i riure junts?
Com acostar-me a tu i compartir?
Com acostar-me a tu i donar llum als nostres ulls?
Com acostar-me a tu i caminar?
Com acostar-me a tu i somiar?
Com acostar-me a tu i no ferir?
Com acostar-me a tu i seguir estimant?
Com acostar-me a tu i no ensorrar la vida?
Com acostar-me a tu i fer cami i tots junts anar mes lluny?

I ARA

El llamp de mitja tarda.
L’esclat al mig del cor.
El tro, terrible.
Les llàgrimes del plor.

I ara,
El mar seré es maregassa.
La calor es fred punyent.
La calma es tramuntana.
El dia es negra nit.

I ara,
El present no es res.
Les mans tremolen.
Els peus sense camí.
El cor a contracor.

I ara,
El mar, no diu res,
El vent, no diu res,
La terra, no diu res.
El silenci, no diu res.

I ara,
Miro al cel i li pregunto per què?
Els núvols no em responen.
El sol no em respon
L’aire no em respon.

I ara,
La llarga nit.
El plor esgotat.
El son absent.
El sospir inacabable.

I ara,
La lluna, mes blanca.
La lluna, mes gran.
La lluna bressola l’ànima.
L’ànima que ha fugit.

Com fuig el temps!

LA NOIA DELS LLAVIS DE FLOR.

La nit es fosca, el vent bufa fort i la remor dels arbres amb la fulla seca de la tardor es fa sentir de valent.

L’home s’agita nerviosament dins el seu llit, dur, que no l’ajuda gens a alliberar-se del cansament del dia anterior.

Dorm, però la seva ment no deixa de reproduir-li, desordenadament, les incidències viscudes durant les setmanes passades. Com en un film es van repetint totes les vivències, problemes, fets, però es barregen unes coses amb les altres, el que fa augmentar-li el neguit. Ho reviviu tot, però sense ordre ni concert.

Voltes i mes voltes; la foscor va perdent el seu domini, el núvols comencen a tenir color.

El vent amaina i de sobte els mal sons canvien i el cos s’asserena lentament.

En aquest somni l’home sent que cau i sembla que el cop es inevitable... suor freda... quant de sobte nota uns braços de cotó fluix que l’agafen amb força, una força molt dolça.

S’asserena encara mes.

Amb la mirada segueix aquells braços que li produeixen un benestar desconegut i llavors veu la cara de la noia que se’l mira amb una tendresa que no pot definir.

Ets tu!! Li diu l’home, jo ja et conec.

Ella calla i amb la seva mirada accentua el benestar de l’home que ja ha deixat de neguitejar i descansa plàcidament al llit.

Ella el segueix abraçant, amb els colzes a la cintura i apressant-li l’esquena amb els braços, llargs, fins a unes mans que li produeixen una sensació de pau indescriptible.

Ell es fixa amb els llavis d’ella; els coneix!!, ja els ha vist abans!!

Aquests llavis, entreoberts, frescos, suaus, que semblen una flor.

La noia del somni li canta una cançó amb un sentiment que arriba al cor de l’home....aquesta cançó... on l’ha sentit abans? Jo ja la conec.... pensa, però ara li sembla la cançó mes tendra que ha sentit mai.

Els llavis de la noia adopten unes formes que atrapen a l’home, que, en el seu somni, es jura que mai oblidarà.

La sensació de felicitat envaeix tot el seu cos, el cor li batega cada vegada mes fort, però, en el seu llit, ni es mou.

Es feliç!!!.

De sobte un soroll el desperta, s’agita lentament, on es?...i aquesta sensació de felicitat?....la porta dins d’ell, la sent amb força.

El somni s’ha esfumat però es jura a ell mateix que no oblidarà la noia dels llavis de flor i des del fons del seu cor, desitja que, quan la torni a veure, ja no sigui en un somni, per tornar-li l’abraçada i sentir, junts, aquella felicitat indescriptible.

S’il·lusiona com un nen i, ara, somia despert.

Somia en un petó als llavis de flor.

Sembla que avui farà bon dia!!

Lluis Miret

En una placeta d'Andalusia

Inesperadament el fort sol del mes d'agost va desapareixer i l'aigua, pulveritzada, va deixar el carrer brillant; les lloses del terra es van convertir en miralls de les cases, blanques, inmaculades.
Ja pasada la tempesta, era inevitable gaudir de la humida fresca de l'entorn, caminant amunt i avall, pels carrers costeruts, amb flors a les finestres i sota un cel gris, i llavors, en una petita placeta va sorgir la magia, i el ball i el picar de mans va brollar de l'ànima; l'aigua havia donat vida a un sentiment adormit.
Va ser breu, .... intens, ... molt intens, però va restar inmortalitzat, un moment que ja no es repetirà, pero jo no oblidaré la imatge real en aquella placeta d'un poble d'Andalusia.

Vacancetes

Ara si!!
Ja tinc vacances.
Ara podré fer moltes cosetes, viatjar, platja, muntanya, menjar bé, veure... dormir, i tot allò que es presenti.
Caminar, vida sana, llegir, BTT, festes de nit, juasss....
Quantes cosetes es poden fer en tres setmanes.
Crec que acabaré esgotat.

ANTIGUES CANÇONS

La tempesta de la tarda ha refrescat la nit d’aquest dia d’agost.
La radio envaeix la meva nocturna intimitat.
Sonen antigues cançons, Beatles, Eric Clapton, Dire Stratis, Roy Orbison.
Mes de vint anys de bona musica,
diu el locutor.
Poques finestres obertes a les cases del voltant
donen aire als cossos aixafats per la calor.
Sona una vella bella cançó i omple el menjador d’antics records.
En la foscor de la nit l’espurna del darrer cigarret
O del primer, o del de després.
Una altra cançó.
M’enfonso en el sofà,
Sento veus en el balcó veí,
Algú es despulla en una finestra i es submergeix en la foscor de la nit.
Aquesta altra cançó, un altre record, un altre episodi viscut.
Potser hauré de canviar l’emissora!!
Una altra cançó, en anglès,
Vella i bella cançó.
Canvio l’emissora?
Definitivament,
M’en vaig a dormir.

Diumenge Fotografic

FOC, FUM I MISTERI

La plaça resta a les fosques, se sent la remor de les paraules de la por, de la incertesa, misteri, la llum del rellotge de l'església es la referència, agafat fort al meu braç... no et deixis anar.... de sobte un misto il·lumina un punt indeterminat, la musica guanya a la remor de la gent, mes llumetes es transformen en espurnes ben visibles que comencen a voltar, la musica no para, ... volta!! volta!! no et deixis anar... busquem el foc, es darrere...no es davant, ei també ni ha a la dreta... collons!!!! volta!!!! mes foc!!! el fum s'enlaira, el rellotge de l'esglesia es difumina ... desapareix... no, no es al darrere, ara es al davant, volta!!! salta!!! respirem...el gust de la pólvora entra a la gola, als pulmons, tot es dins el meu cos, ara salto!! ara dono voltes!!! el rellotge... es a dalt..uffff!!!! hòstia, un espetec, un altre, m'ha petat al darrere, tambe al davant, volts!!! salts!!! peta tot pet tot arreu...no et deixis del meu braç...; m'ha petat a l'orella, no hi fa res... tot ho porto a dins, res no m'afecta, soc una espurna, soc un foc, soc un espectec, soc musica, soc fum, respiro, mes pólvora, no hi fa res, ... sembla que nomes en peten dos o tres, ara un altre, la musica no para, n'ha petat un altre, s'encenen els llums de la plaça, para la musica... cares negres, rialles blanques per on s'escapa l'ultim reducte de la por.... el rellotge..... l'eternitat son tres minuts o quatre...que ha passat??? sembla que alguna cosa resta dintre meu ... crec que per sempre, ... enguany, aquesta, ha estat la meva Patum.

I la teva?

La Patum 2.006