Nomes tu

El teu amor de joventut, il·lusionat, valent.
Es suficient una mirada de reüll i tot ho acceptes,
Res no et fa mal.
Et fa sentir que el futur es clar, net, infinit.
Amor que avança,
que dona fruits que t’il·lusionen i alhora et fan patir.
Però res t’atura, l’amor t’enforteix,
Tu lluites, res no et fa mal.
Petites ferides, no son importants, ets fort i comprensiu.
Ho acceptes, una vegada i una altra.
Et sembla que alguna cosa s’apaga
però penses que de les brases en tornaràs a fer flama
i tornaràs a sentir l’escalfor i a veure la llum.
Com quant torna a sortir el Sol.
I així vas passant nits i matinades,
fins que t’adones que el temps, inexorable, ha caigut damunt teu.
I et sembla que ja no tens aquella força.
Aquell teu amor de joventut ara es evidentment confús i indefinit.
Encara estimo?
El que sento es amor?
Preguntes.. preguntes ....
Si, encara es amor!! Aquell amor no es pot esgotar,
No es pot esvair com si res!! Segur que ressorgeix.
Respostes que et dones a tu mateix; dèbils respostes.
Ho saps.
I quan els teus ulls apagats i tristos miren els altres ulls
també difosos i llunyans,
veus mirades indefinides
i prens consciència que l’amor s’ha esgotat.
Ja no tens el sentiment.
Però tu lluites, la resistència t’esgota,
però busques camins que no trobes, et negues la realitat.
No te la vols creure de cap manera.
Però a la fi, alguna llum apareix
i t’adones que el teu desgast es inútil.
Gires cua definitivament i no segueixes el viatge.
Soc capaç d’estimar novament, et dius a tu mateix.
I també et dius a tu mateix que en aquest amor nomes hi eres tu.
I saps que l’amor no funciona així.
I et preguntes a tu mateix:
Ni ha hagut mai d’amor?
I saps que, ara si, nomes tu, tens la resposta.
Lluis Miret (Gener 2.007)