LA LAPIDA BLANCA

Aquell mati caminava pel cementiri llegint els epitafis de les lapides que afligits familiars, amics o companys havien esculpit al marbre amb mes o menys fortuna i que molts es repetien avorridament.
Hi havia tombes definitivament tancades amb el darrer difunt que havia posat fi a la nissaga; amb flors de plàstic descolorit i amb frases esborrades i il·legibles.
Ni havia altres recentment ocupades on les flors, ara naturals, es pansien com si fossin un mirall extern de l’interior del nínxol.
El dia era clar i el sol donava color a les flors de plàstic etern rentades pera la pluja de feia uns dies.
Em disposava a enfilar l’avinguda principal que baixa directament cap a la porta del cementiri quan em va cridar l’atenció una lapida totalment blanca, nomes enguixada, sense marbre i sense flors.
M’hi vaig acostar i nomes hi havia escrita una data recent, de feia uns dies; i prou.
Però jo hi trobava a faltar el mes important: no hi havia cap nom.
Les tombes del voltant totes en tenien de nom, i també frases fetes, oracions, creus, símbols; però en aquella només la data. I res mes.
Vaig preguntar-me si hi havia enterrat un home o una dona?; era jove o gran? Era de la ciutat propietària del cementiri o era de fora? I el mes important:
Qui era la persona titular de la lapida sense nom, que nomes tenia una data?
La meva conclusió particular fou que la persona enterrada no era de la ciutat, doncs algú hauria sabut qui era i hi haurien posat el nom; i tampoc era del país i que, com tantes persones emigrants anònimes va morir allà com podia haver mort en qualssevol altre lloc, lluny de casa seva, lluny del seu país, lluny de la seva família.
Tant lluny que qui el va enterrar ni tan sols en sabia el nom; nomes la data de la lapida.
Els meus pensaments van anar per la seva família, la seva dona o el seu marit; els seus fills i els seus pares; i en l’angoixa que devien passar després de tant de temps sense saber-ne res.
I em vaig adonar que si la lapida no tenia el seu nom mai ningú els podrà assabentar de la seva mort, el que dona lloc a una tragèdia anònima que, precisament per l’anonimat, encara es mes tragèdia.
Qui podria plorar la seva mort?
Els meus pensaments es tornaren una mena de diàleg mut amb la persona que suposava que hi havia sota la lapida blanca i els meus interrogants s’anaven desvetllant.
Vaig donar per suposat que aquella persona emigrant no va tenir la vida gens fàcil, provinent de terres llunyanes on la seva gent oblidada malviu i passa gana; les malalties els destrossen; on el futur es impensable; on l’únic horitzó es la ma buida que demana pa; on mirar endarrere angoixa encara mes i mirar endavant enlluerna; devia ser una persona jove d’ulls blancs i grans, que es va atrevir a mirar mes enllà i va veure un camí sobre l’aigua freda i salada que el portaria a algun lloc cap al Nord on es podria establir amb l’esperança de tornar aviat, amb recursos, i que podria fer mes digna la vida de la seva família.
Que estava disposada a lluitar dignament.
El camí no devia ser gens fàcil però ho va anar superant; el fred, la gana, la set, l’estrany idioma; creus roges, mans de làtex blanc i cares amb mascareta; amagatalls i brutícia; persones en les que no pots confiar; autoritats implacables; en fi, misèries que jo, des del meu mon, segur que no em puc ni imaginar.
Se’n devia anar sortint i va arribar fins la ciutat, o hi ha feina temporal a la fruita i altres treballs de tota mena.
Però la seva joventut es va acabar acceleradament i, per alguna causa que no puc ni imaginar, aquí hi va deixar la darrera força.
Vaig pensar que encara va tenir una mica de sort, doncs ni ha tants que ni tan sols arriben; ni ha tants que no poden baixar de la barca; ni ha tants a qui ningú no els enterra i resten al fons del mar, enfonsats amb la seva il·lusió, sense cap nom, ni tan sols amb una data.
Aquella persona per mi desconeguda almenys te una tomba.
Sentia una tristor desconeguda, com mai havia sentit, totalment estranya i unes llàgrimes em van caure damunt la lapida blanca sense cap nom; on nomes s’hi podia llegir una data.
On cada dia hi toca el Sol.
Lluis Miret (Gener 2.007)

Nomes tu

El teu amor de joventut, il·lusionat, valent.
Es suficient una mirada de reüll i tot ho acceptes,
Res no et fa mal.
Et fa sentir que el futur es clar, net, infinit.
Amor que avança,
que dona fruits que t’il·lusionen i alhora et fan patir.
Però res t’atura, l’amor t’enforteix,
Tu lluites, res no et fa mal.
Petites ferides, no son importants, ets fort i comprensiu.
Ho acceptes, una vegada i una altra.
Et sembla que alguna cosa s’apaga
però penses que de les brases en tornaràs a fer flama
i tornaràs a sentir l’escalfor i a veure la llum.
Com quant torna a sortir el Sol.
I així vas passant nits i matinades,
fins que t’adones que el temps, inexorable, ha caigut damunt teu.
I et sembla que ja no tens aquella força.
Aquell teu amor de joventut ara es evidentment confús i indefinit.
Encara estimo?
El que sento es amor?
Preguntes.. preguntes ....
Si, encara es amor!! Aquell amor no es pot esgotar,
No es pot esvair com si res!! Segur que ressorgeix.
Respostes que et dones a tu mateix; dèbils respostes.
Ho saps.
I quan els teus ulls apagats i tristos miren els altres ulls
també difosos i llunyans,
veus mirades indefinides
i prens consciència que l’amor s’ha esgotat.
Ja no tens el sentiment.
Però tu lluites, la resistència t’esgota,
però busques camins que no trobes, et negues la realitat.
No te la vols creure de cap manera.
Però a la fi, alguna llum apareix
i t’adones que el teu desgast es inútil.
Gires cua definitivament i no segueixes el viatge.
Soc capaç d’estimar novament, et dius a tu mateix.
I també et dius a tu mateix que en aquest amor nomes hi eres tu.
I saps que l’amor no funciona així.
I et preguntes a tu mateix:
Ni ha hagut mai d’amor?
I saps que, ara si, nomes tu, tens la resposta.
Lluis Miret (Gener 2.007)