Pols a la taula

El xiulet de l’arc de seguretat va ressonar per tota la sala de l’aeroport.
El nen es va girar i es va trobar amb la mirada, fixa, de la seva mare, clavada allà, pàl•lida, sota l’arc que no parava de xiular.
Immediatament els policies la van rodejar mentre un altre policia l’agafava a ell. Tot seguit eren a una sala moblada només amb una taula negra i una cadira desgastada.
El policies nomes feien preguntes a la mare, sense parar; ella, seguia pàl•lida, sense poder articular ni un mot.
A ell se’l van endur a una altra sala, plena d’ordinadors, càmeres, pantalles; el nen al•lucinava davant tanta tecnologia, però de reüll anava mirant cap a l’altra habitació.
Els policies havien desfet la maleta de la mare; havien tallat la seva bossa amb un ganivet i les coses eren per terra; seguien fent-li preguntes a la mare; buscaven alguna cosa; ella seguia sense dir res, se’l mirava fixament, fredament.
Al cap de pocs minuts van entrar tres dones a la sala de la mare i van tancar la porta; passava el temps i la porta seguia tancada.
Una dona policia li va obrir un joc a l’ordinador i es va concentrar a guanyar la guerra que li declarava la maquina.
El nen esperava que d’un moment a l’altre se n’aniria amb la mare i pujaria a l’avió que els portaria a casa; a l’altra banda del mar a aquella casa vella; s’havien acabat les vacances en aquell país llunya. El que no entenia era perquè no havien anat a la platja, quasi sempre eren a l’hotel.
El nen s’ho passava d’allò mes be; el joc era d’última generació; estava connectat a Internet i lluitava contra varis jugadors alhora. Impressionant.
A casa no ni havia d’ordinador, ni pensar-ho; tant sols una tele antiga, on nomes es veien tres o quatre canals; una radio, la nevera feia temps que s’havia rovellat, i ell compartia un llit de sis pams amb la mare.
Era l’únic que li agradava d’aquella casa; dormir amb la mare, encara que ella no totes les nits hi era a casa.
Anava a treballar –li deia.
Quasi tenia guanyat el joc quan es va obrir la porta on hi havia la mare i un policia bigotut, amb cara arrugada el va cridar:
Chaval, rápido, ve con tu madre. Corre!!!
El nen, corrent, va entrar a la habitació; la mare era al fons, quasi despullada, nomes portava les calces i els sostenidors, sense sabates; la seva mirada ni el va veure; la taula, ara, era plena de una pols, blanca, molt blanca.
Una de les policies donava ordres a les altres dues policies:
Recogerlo bien, hay que pesarlo; esa nos tomó por idiotas.
Mare!! va exclamar el nen.
La policia es va dirigir a la mare:
Dile al niño lo que pasó; tienes cinco minutos. Solo cinco.
Se’n va anar amb les altres dues i va tancar la porta.
Llavors, la mare, el va mirar fixament:
Tot ho he fet per tu; volia que fossis feliç; que poguesis estudiar, anar a la universitat, comprar-te un ordinador, una tele, peròper ara no podra ser. Demà aniràs a una altra escola, d’aquest país; t’aniré a veure així que pugi.
El nen no deia res. Sentia la seva mare tan a prop. Alguna cosa s’esvaïa.
En poca estona la mare havia canviat. La va tocar; ella li va fer un petó; quasi ni el va tocar però si que va sentir els seus llavis, freds com el gel.
El nen va intentar abraçar la mare just en el moment que va entrar el policia bigotut.
Se acabó el tiempo. Chaval, sal de aquí. Fuera!! Li va ordenar fermament.
Va començar a dirigir-se cap a la porta, mirant-se la seva mare. Ella tornava a tenir la mirada perduda. A ell ni se’l mirava.
La porta es va tancar darrera seu.
Al cap de uns minuts caminava per la sala principal de l’aeroport, ara buida, on ressonaven les seves passes i les de la policia que l’acompanyava. Ella davant, amb desgana, el nen darrere.
En el seu cap també ressonaven les darreres paraules del policia bigotut.
La madre al furgón de la cárcel y el niño al hospicio general. A ver si allí se encargan de el.
La mare li havia dit que aniria a una escola del poble; no entenia res.
El que ell no sabia era que la seva infantesa s’havia acabat amb la pols blanca que hi havia damunt la taula, però inesperadament uns mots van sortir de la seva boca:
Mare: adéu!!
La policia, sense ni mirar-se’l, li va dir:
Niño, cállate. Vale?


Lluís Miret
31-juliol-2007

A Nuria e Ismael (Madrid 28 Julio - 2007)

Manos enlazadas.
No hay razas, no hay fronteras.

Miradas que se funden,
No hay distancias; no hay barreras.

El abrazo firme, sonrisa sorprendida.
No hay patrias, no hay banderas.

La caricia en la mejilla.
No hay norte; no hay sur.

Una lagrima que huye.

Aquel beso interminable,
da medida a vuestro amor
que os guía
de la meseta hasta el mar.


Para Nuria y para Ismael
28-Julio-2007
Lluís Miret

Per l'Ester

La dona, mirava el rellotge il·luminat per el sol de la tarda que entrava per la finestra, quan va sentir la veu eixerida de la seva neta:
- Iaia, el teu rellotge es molt maco però, per molt que me’l miro, no l’entenc de res.
La iaia se la va mirar amb tendresa i va dir-li:
- Es que aquest rellotge es especial. Tu també en tens un com aquest, aviat el veuràs; encara tens que créixer una mica mes.
- Però, com saps l’hora que és? No te agulles, i tampoc te números- va dir la nena-.
- Tens raó, però, els rellotges que tenen números i agulles només marquen la mesura del temps.
- I els nostres rellotges que marquen? Va preguntar la nena.
- Doncs marquen les oportunitats aprofitades, la bellesa admirada, la realitat dels somnis, els reptes superats, els misteris descoberts, les promeses complertes, la tristor superada.
La neta la mirava amb uns ulls clars i brillants, ben oberts.
- Els nostres rellotges –va continuar la iaia- ens marquen el privilegi d’estimar, la lluita contra la injustícia; la superació de la por, el domini de la tragèdia. Però també li tens que donar corda.
- Com ho de fer? Va preguntar la neta.
- Es mes fàcil del que sembla: li has de donar corda vivint els teus somnis, admirant la bellesa, afrontant els reptes, superant les tristors, guanyant-te la felicitat, fruint de l’amor; acceptant l’aventura de la vida i superant la tragèdia de la vida.
La nena es va atansar a la iaia i va dir-li:
- Iaia, ara ja veig el meu rellotge, però es molt petit.
- No t’amoïnis, l’aniràs veient cada dia mes gran.
- Iaia, ara també entenc el teu rellotge i hi veig tot el que has dit.
Es va abraçar a la iaia i, a cau d’orella, va dir-li-:
- El que mes hi marca es felicitat!
- I jo, també puc veure el teu: i el que mes hi ha es amor!
Mentre es feien un petó, tendre, suau, la iaia va mirar l’horitzó.
La posta de sol il·luminava les llàgrimes que mullaven els cabells de la nena.
Feliç, la iaia, va aturar el seu rellotge.

Amb tota humilitat, ho dedico a la meva amiga Ester i a tota la seva família.
Lluis Miret (Maig 2007)

Marató de Barcelona 2007

Si voleu mirar les fotos de la Marató 2007 feu clic aqui Per veure les meves fotos ves aqui i despres doble clic a "Marató de Barcelona 2007"

Pour voir les photographies de La Marató de Barcelone 2007 faites click ici Per veure les meves fotos ves aqui et apres double clic a "Marató de Barcelona 2007"

LA LAPIDA BLANCA

Aquell mati caminava pel cementiri llegint els epitafis de les lapides que afligits familiars, amics o companys havien esculpit al marbre amb mes o menys fortuna i que molts es repetien avorridament.
Hi havia tombes definitivament tancades amb el darrer difunt que havia posat fi a la nissaga; amb flors de plàstic descolorit i amb frases esborrades i il·legibles.
Ni havia altres recentment ocupades on les flors, ara naturals, es pansien com si fossin un mirall extern de l’interior del nínxol.
El dia era clar i el sol donava color a les flors de plàstic etern rentades pera la pluja de feia uns dies.
Em disposava a enfilar l’avinguda principal que baixa directament cap a la porta del cementiri quan em va cridar l’atenció una lapida totalment blanca, nomes enguixada, sense marbre i sense flors.
M’hi vaig acostar i nomes hi havia escrita una data recent, de feia uns dies; i prou.
Però jo hi trobava a faltar el mes important: no hi havia cap nom.
Les tombes del voltant totes en tenien de nom, i també frases fetes, oracions, creus, símbols; però en aquella només la data. I res mes.
Vaig preguntar-me si hi havia enterrat un home o una dona?; era jove o gran? Era de la ciutat propietària del cementiri o era de fora? I el mes important:
Qui era la persona titular de la lapida sense nom, que nomes tenia una data?
La meva conclusió particular fou que la persona enterrada no era de la ciutat, doncs algú hauria sabut qui era i hi haurien posat el nom; i tampoc era del país i que, com tantes persones emigrants anònimes va morir allà com podia haver mort en qualssevol altre lloc, lluny de casa seva, lluny del seu país, lluny de la seva família.
Tant lluny que qui el va enterrar ni tan sols en sabia el nom; nomes la data de la lapida.
Els meus pensaments van anar per la seva família, la seva dona o el seu marit; els seus fills i els seus pares; i en l’angoixa que devien passar després de tant de temps sense saber-ne res.
I em vaig adonar que si la lapida no tenia el seu nom mai ningú els podrà assabentar de la seva mort, el que dona lloc a una tragèdia anònima que, precisament per l’anonimat, encara es mes tragèdia.
Qui podria plorar la seva mort?
Els meus pensaments es tornaren una mena de diàleg mut amb la persona que suposava que hi havia sota la lapida blanca i els meus interrogants s’anaven desvetllant.
Vaig donar per suposat que aquella persona emigrant no va tenir la vida gens fàcil, provinent de terres llunyanes on la seva gent oblidada malviu i passa gana; les malalties els destrossen; on el futur es impensable; on l’únic horitzó es la ma buida que demana pa; on mirar endarrere angoixa encara mes i mirar endavant enlluerna; devia ser una persona jove d’ulls blancs i grans, que es va atrevir a mirar mes enllà i va veure un camí sobre l’aigua freda i salada que el portaria a algun lloc cap al Nord on es podria establir amb l’esperança de tornar aviat, amb recursos, i que podria fer mes digna la vida de la seva família.
Que estava disposada a lluitar dignament.
El camí no devia ser gens fàcil però ho va anar superant; el fred, la gana, la set, l’estrany idioma; creus roges, mans de làtex blanc i cares amb mascareta; amagatalls i brutícia; persones en les que no pots confiar; autoritats implacables; en fi, misèries que jo, des del meu mon, segur que no em puc ni imaginar.
Se’n devia anar sortint i va arribar fins la ciutat, o hi ha feina temporal a la fruita i altres treballs de tota mena.
Però la seva joventut es va acabar acceleradament i, per alguna causa que no puc ni imaginar, aquí hi va deixar la darrera força.
Vaig pensar que encara va tenir una mica de sort, doncs ni ha tants que ni tan sols arriben; ni ha tants que no poden baixar de la barca; ni ha tants a qui ningú no els enterra i resten al fons del mar, enfonsats amb la seva il·lusió, sense cap nom, ni tan sols amb una data.
Aquella persona per mi desconeguda almenys te una tomba.
Sentia una tristor desconeguda, com mai havia sentit, totalment estranya i unes llàgrimes em van caure damunt la lapida blanca sense cap nom; on nomes s’hi podia llegir una data.
On cada dia hi toca el Sol.
Lluis Miret (Gener 2.007)

Nomes tu

El teu amor de joventut, il·lusionat, valent.
Es suficient una mirada de reüll i tot ho acceptes,
Res no et fa mal.
Et fa sentir que el futur es clar, net, infinit.
Amor que avança,
que dona fruits que t’il·lusionen i alhora et fan patir.
Però res t’atura, l’amor t’enforteix,
Tu lluites, res no et fa mal.
Petites ferides, no son importants, ets fort i comprensiu.
Ho acceptes, una vegada i una altra.
Et sembla que alguna cosa s’apaga
però penses que de les brases en tornaràs a fer flama
i tornaràs a sentir l’escalfor i a veure la llum.
Com quant torna a sortir el Sol.
I així vas passant nits i matinades,
fins que t’adones que el temps, inexorable, ha caigut damunt teu.
I et sembla que ja no tens aquella força.
Aquell teu amor de joventut ara es evidentment confús i indefinit.
Encara estimo?
El que sento es amor?
Preguntes.. preguntes ....
Si, encara es amor!! Aquell amor no es pot esgotar,
No es pot esvair com si res!! Segur que ressorgeix.
Respostes que et dones a tu mateix; dèbils respostes.
Ho saps.
I quan els teus ulls apagats i tristos miren els altres ulls
també difosos i llunyans,
veus mirades indefinides
i prens consciència que l’amor s’ha esgotat.
Ja no tens el sentiment.
Però tu lluites, la resistència t’esgota,
però busques camins que no trobes, et negues la realitat.
No te la vols creure de cap manera.
Però a la fi, alguna llum apareix
i t’adones que el teu desgast es inútil.
Gires cua definitivament i no segueixes el viatge.
Soc capaç d’estimar novament, et dius a tu mateix.
I també et dius a tu mateix que en aquest amor nomes hi eres tu.
I saps que l’amor no funciona així.
I et preguntes a tu mateix:
Ni ha hagut mai d’amor?
I saps que, ara si, nomes tu, tens la resposta.
Lluis Miret (Gener 2.007)