Pols a la taula

El xiulet de l’arc de seguretat va ressonar per tota la sala de l’aeroport.
El nen es va girar i es va trobar amb la mirada, fixa, de la seva mare, clavada allà, pàl•lida, sota l’arc que no parava de xiular.
Immediatament els policies la van rodejar mentre un altre policia l’agafava a ell. Tot seguit eren a una sala moblada només amb una taula negra i una cadira desgastada.
El policies nomes feien preguntes a la mare, sense parar; ella, seguia pàl•lida, sense poder articular ni un mot.
A ell se’l van endur a una altra sala, plena d’ordinadors, càmeres, pantalles; el nen al•lucinava davant tanta tecnologia, però de reüll anava mirant cap a l’altra habitació.
Els policies havien desfet la maleta de la mare; havien tallat la seva bossa amb un ganivet i les coses eren per terra; seguien fent-li preguntes a la mare; buscaven alguna cosa; ella seguia sense dir res, se’l mirava fixament, fredament.
Al cap de pocs minuts van entrar tres dones a la sala de la mare i van tancar la porta; passava el temps i la porta seguia tancada.
Una dona policia li va obrir un joc a l’ordinador i es va concentrar a guanyar la guerra que li declarava la maquina.
El nen esperava que d’un moment a l’altre se n’aniria amb la mare i pujaria a l’avió que els portaria a casa; a l’altra banda del mar a aquella casa vella; s’havien acabat les vacances en aquell país llunya. El que no entenia era perquè no havien anat a la platja, quasi sempre eren a l’hotel.
El nen s’ho passava d’allò mes be; el joc era d’última generació; estava connectat a Internet i lluitava contra varis jugadors alhora. Impressionant.
A casa no ni havia d’ordinador, ni pensar-ho; tant sols una tele antiga, on nomes es veien tres o quatre canals; una radio, la nevera feia temps que s’havia rovellat, i ell compartia un llit de sis pams amb la mare.
Era l’únic que li agradava d’aquella casa; dormir amb la mare, encara que ella no totes les nits hi era a casa.
Anava a treballar –li deia.
Quasi tenia guanyat el joc quan es va obrir la porta on hi havia la mare i un policia bigotut, amb cara arrugada el va cridar:
Chaval, rápido, ve con tu madre. Corre!!!
El nen, corrent, va entrar a la habitació; la mare era al fons, quasi despullada, nomes portava les calces i els sostenidors, sense sabates; la seva mirada ni el va veure; la taula, ara, era plena de una pols, blanca, molt blanca.
Una de les policies donava ordres a les altres dues policies:
Recogerlo bien, hay que pesarlo; esa nos tomó por idiotas.
Mare!! va exclamar el nen.
La policia es va dirigir a la mare:
Dile al niño lo que pasó; tienes cinco minutos. Solo cinco.
Se’n va anar amb les altres dues i va tancar la porta.
Llavors, la mare, el va mirar fixament:
Tot ho he fet per tu; volia que fossis feliç; que poguesis estudiar, anar a la universitat, comprar-te un ordinador, una tele, peròper ara no podra ser. Demà aniràs a una altra escola, d’aquest país; t’aniré a veure així que pugi.
El nen no deia res. Sentia la seva mare tan a prop. Alguna cosa s’esvaïa.
En poca estona la mare havia canviat. La va tocar; ella li va fer un petó; quasi ni el va tocar però si que va sentir els seus llavis, freds com el gel.
El nen va intentar abraçar la mare just en el moment que va entrar el policia bigotut.
Se acabó el tiempo. Chaval, sal de aquí. Fuera!! Li va ordenar fermament.
Va començar a dirigir-se cap a la porta, mirant-se la seva mare. Ella tornava a tenir la mirada perduda. A ell ni se’l mirava.
La porta es va tancar darrera seu.
Al cap de uns minuts caminava per la sala principal de l’aeroport, ara buida, on ressonaven les seves passes i les de la policia que l’acompanyava. Ella davant, amb desgana, el nen darrere.
En el seu cap també ressonaven les darreres paraules del policia bigotut.
La madre al furgón de la cárcel y el niño al hospicio general. A ver si allí se encargan de el.
La mare li havia dit que aniria a una escola del poble; no entenia res.
El que ell no sabia era que la seva infantesa s’havia acabat amb la pols blanca que hi havia damunt la taula, però inesperadament uns mots van sortir de la seva boca:
Mare: adéu!!
La policia, sense ni mirar-se’l, li va dir:
Niño, cállate. Vale?


Lluís Miret
31-juliol-2007