La nit es fosca, el vent bufa fort i la remor dels arbres amb la fulla seca de la tardor es fa sentir de valent.
L’home s’agita nerviosament dins el seu llit, dur, que no l’ajuda gens a alliberar-se del cansament del dia anterior.
Dorm, però la seva ment no deixa de reproduir-li, desordenadament, les incidències viscudes durant les setmanes passades. Com en un film es van repetint totes les vivències, problemes, fets, però es barregen unes coses amb les altres, el que fa augmentar-li el neguit. Ho reviviu tot, però sense ordre ni concert.
Voltes i mes voltes; la foscor va perdent el seu domini, el núvols comencen a tenir color.
El vent amaina i de sobte els mal sons canvien i el cos s’asserena lentament.
En aquest somni l’home sent que cau i sembla que el cop es inevitable... suor freda... quant de sobte nota uns braços de cotó fluix que l’agafen amb força, una força molt dolça.
S’asserena encara mes.
Amb la mirada segueix aquells braços que li produeixen un benestar desconegut i llavors veu la cara de la noia que se’l mira amb una tendresa que no pot definir.
Ets tu!! Li diu l’home, jo ja et conec.
Ella calla i amb la seva mirada accentua el benestar de l’home que ja ha deixat de neguitejar i descansa plàcidament al llit.
Ella el segueix abraçant, amb els colzes a la cintura i apressant-li l’esquena amb els braços, llargs, fins a unes mans que li produeixen una sensació de pau indescriptible.
Ell es fixa amb els llavis d’ella; els coneix!!, ja els ha vist abans!!
Aquests llavis, entreoberts, frescos, suaus, que semblen una flor.
La noia del somni li canta una cançó amb un sentiment que arriba al cor de l’home....aquesta cançó... on l’ha sentit abans? Jo ja la conec.... pensa, però ara li sembla la cançó mes tendra que ha sentit mai.
Els llavis de la noia adopten unes formes que atrapen a l’home, que, en el seu somni, es jura que mai oblidarà.
La sensació de felicitat envaeix tot el seu cos, el cor li batega cada vegada mes fort, però, en el seu llit, ni es mou.
Es feliç!!!.
De sobte un soroll el desperta, s’agita lentament, on es?...i aquesta sensació de felicitat?....la porta dins d’ell, la sent amb força.
El somni s’ha esfumat però es jura a ell mateix que no oblidarà la noia dels llavis de flor i des del fons del seu cor, desitja que, quan la torni a veure, ja no sigui en un somni, per tornar-li l’abraçada i sentir, junts, aquella felicitat indescriptible.
S’il·lusiona com un nen i, ara, somia despert.
Somia en un petó als llavis de flor.
Sembla que avui farà bon dia!!
Lluis Miret
